La fantasia és un art abstracte, aquella capacitat de crear que tots guardem amb especial afecte a algun raconet de l’ànima, allà on acudim per endolçar les nostres vides i evadir-nos de la realitat quan pretén ofegar-nos.
La fantasia és nostra, els somnis i les il·lusions ens llancen de cap a la vida. I què és la vida sinó art? Viure és crear.
L’art, aquell concepte que ningú és capaç de definir (i no seré jo qui ho faça), no deixa de ser una ciència d’invetigació multidisciplinar, on la raó treballa de forma constant perquè les sensacions guanyen la partida. I d’aquest treball naix la música, aquella deessa que ningú ha vist ni ha palpat i que a tots ens ha estremit l’ànima. És probable que la música siga l’art més arrelat a l’ésser humà, ja que des que estem al ventre de la mare no deixem d’escoltar aquell batec incessant que produeix el cor, el ritme de la vida.
La música, com a discurs, pot ser fantasia, qui no s’ha vist transportat a altres llocs i èpoques mitjançant la música? Qui no ha imaginat belles històries escoltant grans obres de la literatura musical?
És l’art en general, aleshores, fantasia? O és la fantasia un art?

Sols pretenia volar.

Vaig caure cada vegada i em vaig tornar a alçar perque només tenia un objectiu, volar.
Em vaig llançar, vaig tornar a caure, la gravetat no volia permitir-m’ho però jo sols pensava en enfilar-me cap amunt, veure el món des de lluny i intentar comprendre la immensitat que m’envolta i m’ofega.

VOLER VOLAR.

Vaig viatjar sense poder alçar els peus de terra, vaig conèixer, vaig veure, em vaig bloquejar, seguia volent volar.
Em perd, em perd i no em trobe, em busque, no em trobe, plou, no puc volar.

Si obris la ment, podràs volar.
Si busques i lluites, volaràs.

Consciència.

VOLER VOLAR.

Aferrada busque, em busque, lluite.

Sols pretenia volar…

La vida fluye but i’m not water, my friend.

M’agrada comparar el transcurs de la vida amb els viatges amb tren que surten a les pel•lícules antigues, viatges llarguíssims on els personatges van coneixent gent i canviant-se de vagó.
És el principi bàsic i elemental de qualsevol vida; evolució constant, canvi de companys durant el viatge i com a conseqüència o causa, canvi d’ambient, i a la fi, sempre acabem baixant del tren amb les mateixes persones amb les què hem pujat. Evidentment, és totalment aplicable a la vita! Bella vita uns dies, ramera despediada un altres, però estem ací, sense parar de fluir, pujant i baixant, seguint, lluitant a la fi, patint, gaudint, i no obstant no som conscients de la sort que tenim, busquem més, ens alterem, ens extasiem i sabem que al fi i a la cap, la vida és la reina de les drogues dures. Estem totalment enganxats, ella deicideix i a nosaltres ens encanta.
Qui no te problemes se’ls crea, això han dit tota sa vida els vells del meu carrer, déus de la saviesa de la meua realitat. Se’ls crea perquè la vida vol polèmica i creixem remant a contracorrent, perquè no tenen xispa i a la fi, sense saber-ho, no estan vius, biologia punta.
Canviem de vagó, de tren, de direcció, despentinem-nos al viatge, siga'm lliures i vivim intensament tot allò que se’ns presente.
Per favor, no us dediqueu a observar simplement el paissatge, no deixeu els trens passar.

Interacció!

He arribat al lloc on la dutxa es converteix en una catarsis diària.

No vull viure la vida, vull aferrar-me a ella.

Sense títol? No, sense dir el títol.

Jo no pense amb ma mare ni amb la fam del món per a emocionar-me, açò és pura rutina. Encara que no m'avellixca sols llegint he de produïr art.

Voler és poder.

Yes, I can.

Que la teua pell envolte el meu món i si es per demanar que siguen els teus ulls els que guien el meu camí i qui em mostre la llum a la foscor dels dies agres, i amb les teues mans construir un univers de carícies que desprenguen i conviden a la vida.

Besos, besos dels que naixer i besos on morir.

Un somriure com a leit motiv de vida, un llibre per a cada dia i mil vivències per minut.

I volar, per damunt de tot, que l'aire habite els porus de la meua pell, ser lliures, desfer-nos de la gravetat que d'amagades gaudeix lligant-nos al terra quan somiem des del terrat.

Fer i desfer per viure't i per respirar del teu art.


Hablar sobre música es como bailar sobre arquitectura.

Me resulta tan extraño todo lo normal...

La normalitat perd tot el seu sentit quan deixa de ser purament un concepte, què i qui és normal? Per què? Segons la morfologia de la paraula allò normal és el que respecta i segueix les normes. Però quines normes? I qui les decideix? És massa utòpic, supose, pensar que la intuïció i el respecte comunitari són suficients per a dirigir una societat.
De vegades em sent tan fora de lloc i tan a gust... Què te de bo la normalitat??
Sense cap dubte creue de vorera , em negue rotundament a ser “normal”.