La fantasia és un art abstracte, aquella capacitat de crear que tots guardem amb especial afecte a algun raconet de l’ànima, allà on acudim per endolçar les nostres vides i evadir-nos de la realitat quan pretén ofegar-nos.
La fantasia és nostra, els somnis i les il·lusions ens llancen de cap a la vida. I què és la vida sinó art? Viure és crear.
L’art, aquell concepte que ningú és capaç de definir (i no seré jo qui ho faça), no deixa de ser una ciència d’invetigació multidisciplinar, on la raó treballa de forma constant perquè les sensacions guanyen la partida. I d’aquest treball naix la música, aquella deessa que ningú ha vist ni ha palpat i que a tots ens ha estremit l’ànima. És probable que la música siga l’art més arrelat a l’ésser humà, ja que des que estem al ventre de la mare no deixem d’escoltar aquell batec incessant que produeix el cor, el ritme de la vida.
La música, com a discurs, pot ser fantasia, qui no s’ha vist transportat a altres llocs i èpoques mitjançant la música? Qui no ha imaginat belles històries escoltant grans obres de la literatura musical?
És l’art en general, aleshores, fantasia? O és la fantasia un art?