La fantasia és un art abstracte, aquella capacitat de crear que tots guardem amb especial afecte a algun raconet de l’ànima, allà on acudim per endolçar les nostres vides i evadir-nos de la realitat quan pretén ofegar-nos.
La fantasia és nostra, els somnis i les il·lusions ens llancen de cap a la vida. I què és la vida sinó art? Viure és crear.
L’art, aquell concepte que ningú és capaç de definir (i no seré jo qui ho faça), no deixa de ser una ciència d’invetigació multidisciplinar, on la raó treballa de forma constant perquè les sensacions guanyen la partida. I d’aquest treball naix la música, aquella deessa que ningú ha vist ni ha palpat i que a tots ens ha estremit l’ànima. És probable que la música siga l’art més arrelat a l’ésser humà, ja que des que estem al ventre de la mare no deixem d’escoltar aquell batec incessant que produeix el cor, el ritme de la vida.
La música, com a discurs, pot ser fantasia, qui no s’ha vist transportat a altres llocs i èpoques mitjançant la música? Qui no ha imaginat belles històries escoltant grans obres de la literatura musical?
És l’art en general, aleshores, fantasia? O és la fantasia un art?

Sols pretenia volar.

Vaig caure cada vegada i em vaig tornar a alçar perque només tenia un objectiu, volar.
Em vaig llançar, vaig tornar a caure, la gravetat no volia permitir-m’ho però jo sols pensava en enfilar-me cap amunt, veure el món des de lluny i intentar comprendre la immensitat que m’envolta i m’ofega.

VOLER VOLAR.

Vaig viatjar sense poder alçar els peus de terra, vaig conèixer, vaig veure, em vaig bloquejar, seguia volent volar.
Em perd, em perd i no em trobe, em busque, no em trobe, plou, no puc volar.

Si obris la ment, podràs volar.
Si busques i lluites, volaràs.

Consciència.

VOLER VOLAR.

Aferrada busque, em busque, lluite.

Sols pretenia volar…

La vida fluye but i’m not water, my friend.

M’agrada comparar el transcurs de la vida amb els viatges amb tren que surten a les pel•lícules antigues, viatges llarguíssims on els personatges van coneixent gent i canviant-se de vagó.
És el principi bàsic i elemental de qualsevol vida; evolució constant, canvi de companys durant el viatge i com a conseqüència o causa, canvi d’ambient, i a la fi, sempre acabem baixant del tren amb les mateixes persones amb les què hem pujat. Evidentment, és totalment aplicable a la vita! Bella vita uns dies, ramera despediada un altres, però estem ací, sense parar de fluir, pujant i baixant, seguint, lluitant a la fi, patint, gaudint, i no obstant no som conscients de la sort que tenim, busquem més, ens alterem, ens extasiem i sabem que al fi i a la cap, la vida és la reina de les drogues dures. Estem totalment enganxats, ella deicideix i a nosaltres ens encanta.
Qui no te problemes se’ls crea, això han dit tota sa vida els vells del meu carrer, déus de la saviesa de la meua realitat. Se’ls crea perquè la vida vol polèmica i creixem remant a contracorrent, perquè no tenen xispa i a la fi, sense saber-ho, no estan vius, biologia punta.
Canviem de vagó, de tren, de direcció, despentinem-nos al viatge, siga'm lliures i vivim intensament tot allò que se’ns presente.
Per favor, no us dediqueu a observar simplement el paissatge, no deixeu els trens passar.

Interacció!