M’agrada comparar el transcurs de la vida amb els viatges amb tren que surten a les pel•lícules antigues, viatges llarguíssims on els personatges van coneixent gent i canviant-se de vagó.
És el principi bàsic i elemental de qualsevol vida; evolució constant, canvi de companys durant el viatge i com a conseqüència o causa, canvi d’ambient, i a la fi, sempre acabem baixant del tren amb les mateixes persones amb les què hem pujat. Evidentment, és totalment aplicable a la vita! Bella vita uns dies, ramera despediada un altres, però estem ací, sense parar de fluir, pujant i baixant, seguint, lluitant a la fi, patint, gaudint, i no obstant no som conscients de la sort que tenim, busquem més, ens alterem, ens extasiem i sabem que al fi i a la cap, la vida és la reina de les drogues dures. Estem totalment enganxats, ella deicideix i a nosaltres ens encanta.
Qui no te problemes se’ls crea, això han dit tota sa vida els vells del meu carrer, déus de la saviesa de la meua realitat. Se’ls crea perquè la vida vol polèmica i creixem remant a contracorrent, perquè no tenen xispa i a la fi, sense saber-ho, no estan vius, biologia punta.
Canviem de vagó, de tren, de direcció, despentinem-nos al viatge, siga'm lliures i vivim intensament tot allò que se’ns presente.
Per favor, no us dediqueu a observar simplement el paissatge, no deixeu els trens passar.
Interacció!
