L’amor de les paraules que rebutgen el dolor.

És la realitat comú, o cadascú vivim en la nostra pròpia realitat? Des de ben menuda m’he preguntat si tots veuríem les mateixes formes i colors, si tindríem les mateixes sensacions o si simplement usàvem una nomenclatura comú per referir-nos al que tots pensàvem que percebíem igual però que realment cadascú veia i obtenia la seua imatge i sensació de les coses. És un fet demostrable?
Soc conscient de la ignorància que m’envaeix, així com també veig la que flota al meu voltant. Què és més necessari, la tecnologia o conèixer-nos a nosaltres mateixa?
Tot açò ronda pel meu cap des que vaig saber que a Austràlia hi ha una comunitat d’aborígens que no utilitza el llenguatge per comunicar-se, el intercanvi d’opinions i pensaments es realitza mitjançant la telepatia i els gestos. Com? No ho sé. Per què? Perquè el llenguatge te facultats curatives i usar-lo per a comunicar-se és desgastar les seues qualitats sanitàries, ja que el cos s’acostuma a aqueixos sons.
La societat occidental no entén que un aborigen australià recol•loque un os trencat al seu lloc amb la pronunciació d’una oració, mentre que nosaltres, “els desenvolupats”, necessitem una complexa operació. Som tan intel•ligents i estem tan desenvolupats que hem buscat solucions quan aquestes ja ens venien innates i no hem sabut aprofitar-les.
No és difícil de comprendre, els éssers humans som el 70% aigua, al que cal afegir que les molècules d’aigua tenen certa predisposició a crear formes diferents segons l’ona del so que actue sobre elles. Així, si el teu cos, o millor dit, les molècules d’aigua que et formen no estan acostumades al so de les paraules, poden tornar al seu lloc o desplaçar-se cap on siga segons la oració que pronuncien al teu voltant.

Recordeu allò de “¡Ábrete, Sésamo!”? ;-)