La energia ni es crea ni es destrueix, es transforma.

L’altre dia em van preguntar si jo era creient, em vaig quedar un poc parada i vaig respondre “agnòstica”... Creient en quant a què? Si crec en Deu? En el catolicisme? En el cristianisme?
Per descomptat que soc darwinista, això ho tinc clar, al igual que no crec en els sants, ni en els beats, ni molts menys en l’església. Considere que no és més que una altra forma de manipulació, entreteniment, i a la fi, la base d’aquesta societat, guanyar diners... Rápido y sencillo! Con tan solo una llamada telefónica o un durito en la bandeja!
Ara bé, és Deu l’església? És Crist la representació de Deu a la terra, fill d’una verge i un colom (encarnació del esperit sant)? És raonable dedicar una vida a l’oració i el celibat? És l’església respectuosa? És apolítica? Clarament, NO.
Fent aquest repàs mental el primer que em crida l’atenció és la gran contradicció entre l’acte i la predicació, i em sorprenc de veure com una “empresa” que es sustenta amb la hipocresia pot perdurar al llarg dels segles i tindre un paper tan important a l’història de la humanitat.
Jo no crec en l’església i tot el que comporta, com he demostrat, però crec en l’energia, digues-li Deu o com vulgues! Sé i sent una energia, la flama de la vida, allò que ens forma i envolta per tot arreu, allò que som i sentim, el que està més enllà, per això tal i com diu la teoria, “la energia ni es crea ni es destrueix, es transforma”.
I si no som més que un cúmul enorme d’energia? No és la vida la energia en sí?
Energia que va per tot arreu, que ocupa espais i cossos, que es transforma si més no. Per tot açò, estem presents sempre, les aparicions de les que parlen, les veus, tot allò que diu gent haver vist o sentit no son més que restes d’energia sense transformar... Així, es lògic morir quan el teu cos deixa de funcionar, al fi i a la cap no és més que matèria, caduca amb el temps, no així l’ànima o la nostra energia interna, present indefinidament, immortal, però això sí, modelable, transformable... Ara mateix jo soc un cúmul d’energia que em forma i em dona força per fer que aquest cos visca i es desenvolupe tal i com està condicionat genèticament, però podria ser una planta perfectament, un peix o fins i tot, y muy a mis pesar queridos amigos, un gat. Aleshores tots som germans, és cert, tots som germans en quant a que és la mateixa energia la que ens forma a tots, som tots fills de la mateixa energia o Deu, el món dels conceptes i les nomenclatures és massa complicat...

Adéu-siau!