Que viene y va...

Tinc tendència a pensar que la vida i tot el que ens envolta està dirigit per cicles, algo així com els cicles econòmics que tenen pujada, baixada, punt màxim, mínim... I a la fi tot és una espècie de curva que puja i baixa (i toca la marraixa!), i va repetint-se amb el pas del temps... (No tinc ni idea d’economia però recorde aquella gràfica de mis años mozos del bachillerato).

Així he arribat a la conclusió de que pot ser que en la vida sols hi hagen unes poques situacions i problemes a resoldre, perque el fons dels conflictes és sempre o la majoria de voltes el mateix, i ja no parle de conflictes en particular, sino més bé de la vida en general, de les formes, dels colors, de l’harmonia, de la ciència, que gràcies a diversos canvis d’ordre i a base de barretjar obtenim resultats diferents, ja siguen abstractes o no, però a la fi tot te una composició semblant.
I ja que parlem d'elements, em ve al cap allò que tota materia és finita... I la vida, per sort o per desgràcia també ho és, no sent-ho així l’espai ni les persones humanes del món mundial, que no som sols materia ¿? Nosaltres ens n’anem però sempre deixem alguna petjada per molt insignificant que siga, fins i tot nosaltres mateixos som petjades dels nostres avantpassats, i així, tot.

En quant a si l’ànima és matèria o no, jo no tinc ni idea, Platon diria que no, però Andrea la Hierbas no sabe no contesta, el que sí que sé és que quan algú es mor el seu cos perd pes, i hi ha algunes teories que consideren que aquest és el pes de l’ànima, altres, en canvi apunten cap a que un cos sense moviment intern pesa menys que un cos amb moviment intern, la ciència... Filla de la paciència!

Tornaré cap als cicles de la vida i així li done una forma binaria recapitulada a l'obra. Ara mateixa considere que estic pujant la curva, vinc d’una mala època i em dirigeixc cap a dalt per tornar a baixar, vosaltres què penseu? Cregueu en els cicles de la vida? A quina altura es trobeu? Espero sus respuestas corazones.

Y esta es mi historia señor juez...